Balanç

Digues que m’estimes encara que sigui mentida ha sigut, sense dubte, una lectura profitosa. A banda de què m’ha fet reflexionar sobre temes molt diversos, com la llengua literària, la condició de dona o la meua ciutat, m’ha obert moltes portes. Portes a un món de lectures, i sobretot, portes al món de l’assaig. La veritat és que no he llegit massa cosa d’assaig, i després d’aquesta experiència, començaré a fer-ho. Les novel·les t’evadeixen, però l’assaig, a partir de les experiències d’una altra persona i dels seus pensaments, desperta el teu propi pensament. A la vegada que la Montserrat Roig es feia preguntes al llarg del llibre i se les intentava respondre, jo m’he fet aquestes mateixes preguntes per intentar traure en clar alguna cosa. Així doncs, considere aquesta lectura com a enriquidora.

A banda, la realització d’aquest blog també m’ha ajudat. La lectura m’ha fet reflexionar, però posar en paraules els pensaments de manera coherent m’ha suposat un esforç considerable i constructiu. A banda ha posat en evidència la meua teoria de que sóc un desastre de persona, i supose que això és un primer pas per a posar-li remei. També cal dir que si no m’he enfrentat abans a aquest blog ha sigut per pànic. Em costa escriure allò que pense, perquè sempre tinc la sensació de que a la resta del món li pot semblar una bogeria, així doncs, no cometré la imprudència de rellegir-ho tot i acabar esborrant-ho per sentir-me absurda.

Dones

Durant anys, les dones hem estat al marge de tot: del món i de la literatura, observant des de darrere d’una finestra o des d’un balcó. No se’ns considerava persones amb capacitat per crear literatura (ni per a fer res que no fóra treballar per als demés sense esperar res a canvi).

Quan algunes dones començaren a crear, la seua literatura es considerava a banda. Estava la literatura en general i, després, la literatura de les dones. Com si totes forem iguals! No dic que no es puguen traure trets comuns entre la literatura d’algunes dones, però això no vol dir res: també s’associen característiques comuns a una mateixa generació d’escriptors d’una mateixa regió.

Aquest és un tema que m’enutja, així que no em faré mala sang. No crec que hi haja que renunciar a la condició de dona per a ser escriptor/a, com Simon de Beauvoir, que pensava que tenir fills estava renyint amb el treball intel·lectual. Com a dona, mai m’he sentit incapaç de fer res igual que qualsevol home pot fer, ni he sentit que tinc una ment “inferior”; encara així, sé que hi ha dones que han estat educades per a creure-ho, i que han tingut por d’intentar fer alguna cosa. Sense anar més lluny, la meua àvia, que està sorpresa de que estiga en la universitat (encara que gratament sorpresa); mentre que als meus cosins i germà els preguntava com els havien anat les notes, a mi sempre em preguntava quantes carabasses havia tingut en l’avaluació (sens dubte, sempre presuposava que m’anava malament). Per  tot això considere una gran tasca la de les primeres dones que ens van anar obrint camí en el món intel·lectual, i en el món català, sense dubte Montserrat Roig ha sigut una d’elles.

Plaers solitaris, vicis compartits

“[…] jo em considero una lectora indisciplinada però feliç”

 

Com la Montserrat, em considere una lectora indisciplinada. Millor dit, molt indisciplinada. He llegit prou, no molt, ni suficient. I del que he llegit, d’algunes coses n’he tret profit, i d’altres no, encara que totes m’han servit per a aprendre. Aprendre el que m’agrada i el que no m’agrada en un llibre, en la manera de narrar. He llegit alguns clàssics, encara que no molts: sempre m’ha agradat la novel·la actual; la majoria de vegades, anava a la biblioteca i agafa qualsevol llibre, només pel plaer de llegir. Darrerament, m’he tornat una mica més exigent i cada vegada que hi vaig estic rebuscant entre els llibres mai menys d’una hora.

 

He llegit de tot. Reconec que vaig seguir des que tenia 10 anys la saga Harry Potter i fins i tot més darrerament la de Crepúscle, i no me n’avergonyisc. També m’entusiasmen les novel·les de Mercè Rodoreda o d’Isabel-Clara Simó, com també em meravella la poesia de Vicent Andrés Estellés; i d’això tampoc me n’avergonyisc. Normalment acabe de llegir tot el que comence, ja que, encara que no m’agrade massa, no m’agrada deixar les històries a mitges. Els únics llibres (que recorde) que no vaig aconseguir acabar són: El sirmarilion, de Tolkien, que després del Hobbit i d’ El Senyor dels Anells se m’estava fent molt pesat; i “Crimen y castigo”, de Dostoievski, ja que amb les 50 primeres pàgines m’havia fet un embolic tan gran amb els noms russos, que ho vaig deixar estar (si feren una versió amb noms que puguera recordar i que no foren tan llargs, supose que m’agradaria i tot).

Aquest “vici” de llegir el compartisc, principalment, amb mon pare. Molts dels llibres que he llegit me’ls ha recomanat ell, i pocs d’aquests no m’han agradat. Ell és prou més exigent que jo, em sembla que sempre té alguna cosa a dir sobre tots els llibres: cap pareix que el deixe del tot satisfet, encara que supose que no es pot esperar una altra cosa d’un ex-llibreter i ex-bibliotecari. També compartisc aquest vici amb alguns amics, i sempre em deixe recomanar llibres, encara que no em solen acertar massa els gustos.

No importa com estiga de cansada o la feina que tinga per fer: abans de dormir sempre llisg una estona. El millor de tot és quan trobe algun llibre que m’absorbeix i no puc parar de llegir, i fins que no l’acabe no puc fer altra cosa que llegir.

Montserrat Roig

Un dia ma mare em va veure llegint aquest llibre, i em digué que tenia llibres de Montserrat Roig. No em va sorprendre, ja que he “furgat” diverses vegades entre els molts llibres que hi ha a ma casa, però entre la col·lecció de ma mare el que més vaig trobar va ser poesia: Joan Salvat i Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Marc Granell, i un llarg etcètera. Em va dir que em buscaria els llibres i unes revistes feministes on hi havia articles de la Montserrat Roig. Açò va despertar la meua curiositat per l’escriptora, així que vaig buscar per internet la seua biografia, i en la pàgina http://www.escriptors.cat/autors/roigm/index.php

vaig satisfer la meua curiositat.

La sorpresa me la vaig emportat quan em va donar els llibres: estaven en castellà. Pel que havia llegit a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, donava per entés que Montserrat Roig escrivia, majoritàriament en català. Els llibres són dues de les seues novel·les: Ramona, adéu i L’hora violeta; un recull d’entrevistes i reflexions, Temps de dona?; i per últim “Carnets de mujer”, un recull de relats de nous dones de països diversos.

Li he preguntat a ma mare la raó per la qual té els seus llibres en castellà i m’ha dit que és perquè a les llibreries estaven en castellà (almenys a Castelló) i no volia esperar-se, si els hagués volgut en català, possiblements li’ls haurien portat, més tard o més prompte.

Ciutat literària

“També cal aprenentatge per a construir una geografia literària de la nostra ciutat on hem viscut gran part de la nostra vida. Fugir del conegut per cercar l’inconegut, que jeu darrera de tot allò a què tenim habituada la retina.”

 

Per tal de crear la seua Barcelona literària, la Montserrat Roig explica que s’ha de veure amb uns altres ulls; oblidar-la per a després recordar-la, i així poder veure coses que no havies vist.

Això m’ha portat a pensar en la meua ciutat, Castelló. Sempre l’havia vista igual, no tenia cap interés en especial per a mi, fins que un dia, víspera d’un viatge a terres llunyanes, i que em tindria allunyada de casa més temps que mai, vaig veure la ciutat amb uns altres ulls. Tot em pareixia nou i bonic, i jo observava cada racó i intentava obtenir un record fort al que poder acudir quan m’enyorara. Va ser com veure Castelló per primera vegada, com quan arribes a una ciutat que no coneixes i intentes vore-ho tot.

 

La primera vegada que vaig veure Castelló com una ciutat literària va ser amb La llum del capvespre, de Vicent Pallarés. Em va agradar molt conèixer els llocs on esdevenia l’acció, ja que he llegit prous novel·les ambientades a Barcelona, i sempre em donava ràbia no coneixer-la, perquè tenia la sensació de què em perdia alguna cosa. Això també m’ha portat a imaginar-me una Barcelona amb tot el que he anat llegint sobre ella, i espere poder comparar-ho pròximament amb la Barcelona real.

També de la mà de Vicent Pallarés he vist com a lloc literari el meu poble, cosa que em va semblar encara més estranya. Les urpes del llop, transcorre a Areus (Suera a l’inrevés) encara que em sembla que és més un homenatge al nom que altra cosa, ja que no vaig reconèixer molt del poble (encara que això també pot ser al fet que no conec massa bé el terme del poble). Crec recordar que a L’àngel covard també utilitza Areus com a nom del poble valencià on tornava la família protagonista. A més, en aquesta novel·la és representa el fenomen de l’emmigració de la gent del poble cap a Barcelona, que al meu poble va tenir molta importància.

 

Una cançó

Buscant per internet informació sobre el llibre he trobat aquesta cançó, Digue’m que m’estimes (encara que sigui mentida) dels Pets, que està inclosa en els seus disc Bon dia, de l’any 1997. La lletra, que ha continuació adjuntaré, m’ha paregut molt semblant al diàleg en Johnny Guitar: també demana mentides.

Digue’m que m’estimes
encara que sigui un somni,
digue’m que em desitges
i et prometo que et creuré.

Digue’m que m’enyores
i que no et passen les hores,
digue’m que em somies
cada nit des de fa temps.

Saps que sé molt bé
que un altre t’omple la vida
i que no pot ser,
que no vols mirar al passat;
i ara que he tornat
no pretenc trobar-te sola,
tan sols tenir-te un cop més al costat.

Digue’m que m’estimes,
omple’m el cos de mentides
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.

Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m’ha quedat.

Digue’m que m’estimes
encara que no t’ho creguis,
digue’m que em desitges
i després me n’aniré.

Digue’m que m’enyores
i et sap greu quan te n’adones
diguem que em somies
enganya’m encara més.

Saps que marxaré
i no em tornaràs a veure,
aquest cop pot ser
l’últim que m’abraçaràs;
i en aquest instant
recordarem la nostre història,
aquell amor que amb el temps s’ha esborrat.

 

Digue\’m que m\’estimes

 

* És el millor video que he trobat amb aquesta cançò. A pesar de les imatges he preferit aquest en lloc d’un on han canviat la veu original per la d’un barrufet.

Published in: on 10 gener 2009 at 18:27 pm Comments (0)

Llengua

Amb el capítol “Un teló de vellut negre” m’he sentit identificada en molts aspectes.

En primer lloc, jo també he escollit el català com a llengua literària, encara que tampoc es pot dir que faig literatura; simplement, quan escric alguna cosa que em ve al cap ho faig en català. Tampoc és exactament que ho haja escollit així: la veritat és que no m’ho faig plantejar, simplement va sorgir d’eixa manera.

 

També, com en el cas de l’escriptora, la meua llengua materna és el valencià, encara que això no ho considere un fet transcendental. Hi ha persones a qui el pare els parla en una llengua i la mare en l’altra, vol dir això que tenen dues llengües maternes? O que la de la mare és més important? Jo no considere el català la meua llengua només perquè és la llengua que la meva mare em ma ensenyar, sinó perquè jo pense en català.

 

En canvi, amb el castellà la meua situació va ser molt diferent: no vaig arribar a l’escola i em parlaven amb un idioma estrany, sinó que ho feien amb la mateixa llengua que parlàvem en casa; a més, jo ja coneixia el castellà, potser no massa bé, però l’escoltava en l’ambient. El meu cas no fou com el de la Montserrat Roig, ni com el de la meua mare, que al arribar a l’escola els parlaven en castellà i les castigaven si parlaven en valencià. A mi en l’escola m’ensenyaren a estimar la meua llengua –cosa per la qual estaré sempre agraïda.

 

El que m’ha passat sovint és que paraula que no solen ser emprades en una classe comú de castellà o en una conversa normal en castellà, no les he arribat a aprendre. Així doncs, el nom de fruites i verdures, per exemple, de vegades no m’ix en castellà. Recorde un dia fa uns anys que vaig haver de cridar ma mare per telèfon mentre feia la compra perquè no recordava que les bledes són acelgas.

 

Per últim, també em passa com a alguns escriptors que es comenten en aquest capítol: encara que estiga parlant en castellà, si m’enfade, parle (o cride) en la meua llengua.

Johnny Guitar

Ací deixe l’escena de la pel·lícula de Johnny Guitar que va inspirar el títol de l’obra, i també la transcripció d’un troç del diàleg (en castellà, igual que el video).

 

– ¿A cuantos hombres has olvidado?
– A tantos como mujeres tú, me imagino.
– No te vayas.
– Pero si no me he movido.
– Dime algo bonito.
– Claro, ¿qué desear oir?
– Miénteme. Dime que me has esperado estos cinco años. Dímelo.
– Todos estos años te he esperado.
– Y que habrías muerto si no hubiese venido.
– Habría muerto si tú no hubieras venido.
– Y que todavía me quieres, como yo te quiero a ti.
– Te quiero como tú me quieres a mí.
– Gracias.

 

 

Escena de Johnny Guitar

Published in: on 8 gener 2009 at 22:52 pm Comments (0)

Per què llegim?

Al començar amb la lectura, vaig haver de parar a fer-me aquesta pregunta. Montserrat Roig es pregunta realment per quin motiu els escriptors escriuen, i jo em faig aquesta pregunta des del punt de vista del lector. Ella assegura que un enginyer li va dir que llegir novel·les era una “bestiesa” ja que al darrer capitol t’ho conten tot. Els escriptors menteixen, conten històries que s’han inventat, mentides, i els lectors en demanem sempre més. El títol de l’obra te relació amb açò: Johnny Guitar li demana a Vienna que li diga que l’estima encara que siga mentida, ella ho fa i a ell no pareix importar-li que li estiga dient una mentida. A mi tampoc m’importa que les novel·les no siguen la realitat, que m’estiguen mentint.

 

En Farsa, Màrius Serra ho explica així:

“Quan llegeixo el temps s’atura i em sento un altre. Molts altres. Tot i tots jo. Però no només sóc els personatges del text. Sóc uns ulls que tot ho escruten i una ment que imagina sense parar, que fa hipòtesis i construeix mons en sintonia, o no, amb els mons que m’ofereix el text. En realitat quan llegeixo no faig gran cosa. Només xalo. Vaig llegir no sé on que llegir era viure sense rebre’n els cops, notar l’eufòria i el dolor d’una altra manera. Ara em sembla que ho experimento. Me n’he adonat des que estic sol i sota l’influx de les memòries d’aquest mag fascinant.”

 

I sí, per aquest motiu llisg, perquè puc ficar-me dins la ment d’altres persones i viure (de manera menys intensa, és clar) les seues experiències. És una manera d’evadir-me i a la vegada d’enriquir-me. Katarsi en diuen, em sembla. Posar-se a la pell d’una altra persona i aprendre de les seues experiències, dels seus sentiments i de la seua manera de vore les coses; quan més perspectives tinguem de la vida, més fàcil serà entendre-la; o almenys, això em sembla.

Els motius de la tria

El llibre que he triat per a fer el treball de l’assignatura d’assaig és Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig.

Després de comentar a classe els llibre proposat per al segon treball en vaig preseleccionar tres: Mentre Parlem: fragments d’un diari iniciàtic, d’Enric Sòria; Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig; i Sagitari, de Joan Fuster. Per què aquest tres entre una llista de més de vint obres? No sabria dir-ho ben bé; pel que es va comentar a classe, pel que havia sentit a parlar dels autors, per suggerències de companys que coneixien els llibres.

Em vaig decidir a anar a una llibreria i tenint els tres llibres en la mà, fullejant-los i llegint la contraportada, decidir-me. Però no fou tan fàcil com això: per desgràcia, a la majoria de llibreries no tenen gran oferta d’obres en català, així que després de recórrer quatre llibreries diferents a València sense que tinguessin cap de les tres, vaig enviar ma mare a una llibreria de Castelló, on tenien Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Així doncs, que haja elegit aquesta i no una de les altres dues és pura casualitat.

Ara, amb el llibre a la mà, valore aquesta casulitat com a positiva, perquè el que he llegit m’ha agradat molt. I a més, això m’ha donat la possibilitat de fer el treballs amb dues companyes, amb qui crec que gaudiré de la lectura compartida de l’obra.